Els últims dies de comunicació oral, escrita i digital vam realitzar unes recitacions.
Cada dilluns unes quantes persones sortien davant de tota la classe ha explicar un conte, una poesia... Mentre van anar passant les persones vam poder veure tot tipus de recitacions, ja que hi havia gent que es notava que estava molt nerviosa, altres que actuaven amb naturalitat i altres molt expressius i que van disfrutar molt fent-ho. Crec, per això que tant a uns com als altres, fer-ho ens ha servit per aprendre a expressar-nos en públic.
El llibre que havíem llegit anteriorment per la assignatura, personalment, em va ajudar a preparar-me l’exposició perquè els nervis és una cosa que a mi m’ataca si hi ha tot de gent pendent de mi.
El conte que jo vaig triar el vaig extreure de la pàgina en grup, que conec per l’esplai, és titula "L’ampolla d’aigua" i fa així:
En un supermercat hi havia una ampolla d'aigua molt egoista. Sempre volia el millor per a ella: la millor etiqueta, la millor secció, el millor prestatge i estar ben neta i a primera fila, perquè tothom la contemplés... Mai no se li acudia fer res per als altres.
Un dia, una persona la va agafar per a comprar-la, la va posar al cistell i se la va endur a casa. L'ampolla estava molt enrabiada: no volia marxar del seu prestatge i deixar aquell lloc tan privilegiat a una altra. A més, quan va veure que algú l’anava a obrir per beure’n aigua, l'ampolla s’hi va resistir: no volia donar a beure aigua a ningú. Per més força que feien, no aconseguien obrir-la. I, com que no van poder-la fer servir, la van tornar al supermercat i la van canviar per una altra.
La van tornar a posar al prestatge, i a poc a poc, va aconseguir anar a parar al millor lloc, a primera fila, per tal de ser admirada per tothom qui passava. Però, evidentment, la van tornar a comprar. I un altre cop va passar el mateix: com que no la podien obrir, la van tornar al prestatge. I la vida d'aquella ampolla era anar fent anades i vingudes, perquè l'únic que pretenia era estar en un bon lloc i ser admirada.
Amb el pas del temps, l'ampolla va superar la data de caducitat sense ser consumida. L'aigua que contenia va començar a perdre transparència i, al cap d'un temps, ja no es podia beure. Els empleats del supermercat la van retirar i la van llençar a les escombraries.
Aquella ampolla no havia servit per a res. No havia donat la seva aigua per calmar la set de ningú. Ara, perduda enmig de les escombraries, se’n lamentava en va. S'adonava que tot el que no es dóna a temps es fa malbé. Però ja era massa tard per a rectificar.
Cada dilluns unes quantes persones sortien davant de tota la classe ha explicar un conte, una poesia... Mentre van anar passant les persones vam poder veure tot tipus de recitacions, ja que hi havia gent que es notava que estava molt nerviosa, altres que actuaven amb naturalitat i altres molt expressius i que van disfrutar molt fent-ho. Crec, per això que tant a uns com als altres, fer-ho ens ha servit per aprendre a expressar-nos en públic.
El llibre que havíem llegit anteriorment per la assignatura, personalment, em va ajudar a preparar-me l’exposició perquè els nervis és una cosa que a mi m’ataca si hi ha tot de gent pendent de mi.
El conte que jo vaig triar el vaig extreure de la pàgina en grup, que conec per l’esplai, és titula "L’ampolla d’aigua" i fa així:
En un supermercat hi havia una ampolla d'aigua molt egoista. Sempre volia el millor per a ella: la millor etiqueta, la millor secció, el millor prestatge i estar ben neta i a primera fila, perquè tothom la contemplés... Mai no se li acudia fer res per als altres.
Un dia, una persona la va agafar per a comprar-la, la va posar al cistell i se la va endur a casa. L'ampolla estava molt enrabiada: no volia marxar del seu prestatge i deixar aquell lloc tan privilegiat a una altra. A més, quan va veure que algú l’anava a obrir per beure’n aigua, l'ampolla s’hi va resistir: no volia donar a beure aigua a ningú. Per més força que feien, no aconseguien obrir-la. I, com que no van poder-la fer servir, la van tornar al supermercat i la van canviar per una altra.
La van tornar a posar al prestatge, i a poc a poc, va aconseguir anar a parar al millor lloc, a primera fila, per tal de ser admirada per tothom qui passava. Però, evidentment, la van tornar a comprar. I un altre cop va passar el mateix: com que no la podien obrir, la van tornar al prestatge. I la vida d'aquella ampolla era anar fent anades i vingudes, perquè l'únic que pretenia era estar en un bon lloc i ser admirada.
Amb el pas del temps, l'ampolla va superar la data de caducitat sense ser consumida. L'aigua que contenia va començar a perdre transparència i, al cap d'un temps, ja no es podia beure. Els empleats del supermercat la van retirar i la van llençar a les escombraries.
Aquella ampolla no havia servit per a res. No havia donat la seva aigua per calmar la set de ningú. Ara, perduda enmig de les escombraries, se’n lamentava en va. S'adonava que tot el que no es dóna a temps es fa malbé. Però ja era massa tard per a rectificar.
Desprès d’haver-me vist explicant-lo puc dir que se’m notaven els nervis sobretot en dues coses: el moviment de les cames i la rapidesa al parlar. Per altra banda crec que l’expressió oral va ser bona ja que s’entenen perfectament les meves paraules i a més hi ha gesticulació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada